Un conflicte laboral que va esclatar, una vegada més, per la voluntat unilateral de l’empresa de presentar un ERO que afectava a més de 120 treballadores de la planta de Glass, un dels centres que Saint-Gobain té a l’Arboç. Sense causes productives ni organitzatives, aquesta decisió es va justificar tan sols per motius estratègics apel·lant a la decisió empresarial de no allargar la vida útil d’un forn que encara podia mantenir els mateixos nivells de producció almenys durant dos anys més. Una decisió estratègica que no respon a res més que a una política de deslocalització part de Saint-Gobain que ha aprofitat el context actual per traslladar la producció de vidre a altres països. Una vegada més, una empresa amb beneficis milionaris s’aprofita d’una legislació favorable per reduir costos laborals deixant a l’estacada les seves treballadores.

En aquest punt, cal insistir que aquestes dinàmiques empresarials es poden produir i es produeixen perquè troben el context legal que els hi ho permet i que els hi és totalment favorable. En primer lloc, perquè l’actual regulació laboral aprovada pel PP i mantinguda per l’actual govern de PSOE i Podem, ha deixat sense cap tipus de protecció a la part de les treballadores alhora que ha reduït gairebé al mínim el marge de la negociació col·lectiva. En segon lloc, perquè la manca d’una política industrial pròpia tant a l’estat com a Catalunya i la inexistència d’eines legals per intervenir l’economia han impedit la consolidació d’un teixit productiu propi i planificat a llarg termini, deixant tota l’estructura econòmica en mans de les direccions de les grans multinacionals.

En aquest context desfavorable, les treballadores tenen pocs instruments de pressió real sobre les empreses. En el cas de les treballadores de Saint-Gobain, amb una important tradició i forta implementació del sindicalisme combatiu (la CGT és el sindicat majoritari), han hagut d’utilitzar totes les eines al seu abast per tenir una posició de força que els permetés una negociació més o menys igualitària amb l’empresa. Ho han fet utilitzant l’única eina real de negociació de la que disposa la classe obrera: la vaga. Una vaga que ha durat quinze dies amb un seguiment total per part de la plantilla i que s’ha demostrat imprescindible com a carta negociadora perquè les treballadores han estat disposades a jugar-la fins a les darrers conseqüències. Una vaga que ha anat acompanyada de mobilitzacions massives i del bloqueig, no només de la producció de la pròpia empresa sinó de tot el sector automobilístic. Un conflicte sindical que ha transcendit la mateixa empresa que l’ha generat. Una vaga que ha estat a punt de paralitzar les línies de producció de les principals marques de cotxes de l’estat i que ha convertit un conflicte laboral localitzat en un problema econòmic global (cal recordar que el mateix lehendakari Urkullu va pressionar al Govern perquè no es veiés afectada la producció de la Mercedes a Vitoria).

Ha estat precisament això, el bloqueig de la producció de Saint-Gobain amb l’amenaça d’aturar completament tot el sector automobilístic, el que ha fet que les treballadores hagin pogut anar a la negociació amb una mesura de pressió efectiva que finalment els hi ha permès aconseguir el manteniment de tots els llocs de treball. Certament, no s’ha aconseguit la supervivència del forn de la divisió de Glass però les treballadores de Saint-Gobain han demostrat que només a través de la lluita sindical, i de la vaga com el seu màxim exponent, es pot aconseguir resistir l’ofensiva del capital. 

I en aquest punt denunciar també el paper que ha jugat la Generalitat de Catalunya utilitzant els Mossos d’Esquadra per coaccionar els treballadores i les treballadores que bloquejaven els magatzems de Saint-Gobain fent ús dels seus drets legítims com a piquets d’una vaga legalment convocada. A més a més, cal denunciar l’actitud del Conseller d’Empresa, Ramon Tremosa, que cedint a les pressions de les empreses afectades va prendre part en el conflicte atacant a les treballadores i arribant a qüestionar el mateix dret a vaga.

Des de la CUP del Penedès volem felicitar a les treballadores de Saint-Gobain per l’acord finalment aconseguit, que tot i no incloure el manteniment del forn, ha assegurat el manteniment del 100% dels llocs de treball a través de recol·locacions i garantint unes bones condicions (60 dies per any treballat) per les treballadores que no vulguin incorporar-se a cap altre centre. No hauria estat possible sense lluitar. La CUP ens comprometem a seguir treballant braç a braç amb les treballadores afectades per processos similars a les nostres comarques així com fer tot el que estigui per assegurar els llocs de treball i per impulsar un nou model industrial al Penedès que passi també per posar sobre la taula formules de propietat col·lectiva. Seguirem lluitant des de les institucions en les que tenim representació per derogar la reforma laboral i per un marc de relacions de treball que sigui just per la classe obrera.